Sobre la transformació digital del sistema educatiu

El debat sobre la transformació digital del sistema educatiu sol tendir al bloqueig, tant a Catalunya com a Espanya. Potser no sempre ni a tot arreu, però a cada intent més o menys seriós d’incrementar l’equipament digital dels centres educatius hi sol correspondre una petita allau d’objeccions. El ventall de crítiques és ampli: des d’aquelles que consideren que l’augment de l’ús de tecnologies es fa en detriment dels valors humanistes -sense que s’entretinguin a precisar quins serien aquests valors- contra les capacitats crítiques de l’alumnat i a favor d’una certa “robotització” de l’aprenentatge, fins a les que afirmen que la introducció de tecnologies respon als interessos dels poders econòmics i de les grans empreses en general, és a dir, a favor de les classes dominants. No hi falten -sempre hi són- els qui consideren que tot plegat no fa més que baixar el nivell de coneixements de l’alumnat. És, en definitiva, un aiguabarreig d’arguments, mitges veritats i fal·làcies que traeix interessos corporativistes i resistència al canvi que l’exagerada prudència de l’administració educativa pel que fa als processos de digitalització no ha fet més que alimentar.

En efecte, com a contrapart d’aquest soroll -de vegades sembla més un complement- hi ha una administració que no s’ha atrevit a plantejar el debat de cara i amb totes les conseqüències, ni tan sols quan ha tingut al seu abast quantitats apreciables de recursos per a fer inversions en maquinari i programari que podrien haver recolzat un canvi substancial en el model escolar tradicional d’aprenentatge.

Aclarim que aquesta simptomatologia que intentem caracteritzar s’esdevé en el clos reduït del debat públic o publicat. En la realitat quotidiana dels centres educatius la qüestió és engolida per altres fenòmens més punyents i altres urgències que han de ser ateses i, per tant, rarament ocupa un lloc central en la vida dels centres. I això continuarà sent així si ningú no és capaç de fer palesa la utilitat d’un canvi de model pedagògic recolzat per les tecnologies digitals.

En l’àmbit de la Formació Professional el debat sobre la digitalització té un to i un contingut totalment diferent. La proximitat amb les empreses -sigui més o menys gran- i la relació diària amb tecnologies de tipus molt divers, deixen fora de joc molts dels tòpics que irrompen quan es planteja el debat sobre la digitalització. Això no vol dir que un canvi pedagògic no sigui necessari a l’FP: simplement indica que treballar amb tecnologies digitals i al costat de les empreses no és, en si mateix, cap cosa perversa.

Tornem, però, al debat en el conjunt del sistema educatiu. Un cop el debat s’enfila tant, rebaixar el to i plantejar el debat de fons en els seus termes més precisos no és fàcil. Intentem-ho. Abans que res, de tot l’exposat fins aquí no se n’ha de deduir que defensem una introducció cega i acrítica de les tecnologies digitals en l’educació. Ben al contrari. Som conscients que la tecnologia no és neutra ni asèptica, no neix del no-res: és la resultant de les relacions socials i econòmiques i el seu desenvolupament també està intrínsecament lligat a aquestes relacions, no hi ha un únic desenvolupament possible.

Acceptant aquest principi, cal plantejar-se si el sistema educatiu té problemes a la solució dels quals les tecnologies digitals hi poden contribuir. Dit gràficament, la digitalització aporta moltes solucions possibles però el primer que cal identificar són els problemes i com la digitalització pot ajudar a resoldre’ls i com podem implicar el professorat, entitats i institucions educatives en aquesta solució.

Un problema d’abast general que té el sistema educatiu és que la seva funció i els seus processos encara s’assemblen massa a allò que s’esperava d’ells fa 50 anys: servir d’eina de selecció de les elits del país. Però, òbviament, aquest país ja no és el mateix com no ho és la composició de la població escolar ni la seva dimensió. No obstant això, no s’ha produït una transformació del sistema educatiu que el situï a l’alçada de les noves realitats. La necessitat d’aquesta transformació hauria de ser el punt de partida de tot el debat al voltant del tipus de presència de tecnologies digitals que volem en el sistema educatiu. 

S’ha dit moltes vegades: l’alfabetització del segle XXI és l’alfabetització digital. Vivim en un món que demana competències digitals bàsiques per poder viure en societat amb plenitud. Igualment, per trobar feina aquestes competències ja són fonamentals -i ho seran més encara. Si volem formar persones d’acord amb els valors que defineixen la millor versió (èticament parlant) de la condició humana, no podem ignorar ni menystenir aquesta realitat.

Caldria, doncs, plantejar el procés de transformació digital del sistema educatiu com l’inici d’un canvi pedagògic general que potenciés el desenvolupament de competències digitals, competències de base i competències transversals (si pot ser en funció de referents validats a nivell europeu, molt millor) i orientar els processos d’aprenentatge cap al desenvolupament de competències, tot estenent l’ús de metodologies que faciliten l’assoliment d’aquestes competències (com seria el cas de l’aprenentatge basat en projectes).

El més important, però, és que aquest canvi incidís directament en els processos d’aprenentatge de tot l’alumnat de l’educació obligatòria i del batxillerat, és a dir, entrés a les aules. Aquest sempre ha estat el gran dèficit de l’aplicació de la normativa educativa: s’han fet canvis notables en l’estructura i el currículum de les etapes educatives que no han tingut un impacte en la  transformació generalitzada dels processos d’aprenentatge. No és un problema únicament nostre, té abast internacional: malgrat els grans canvis de les societats a nivell mundial, els processos educatius han experimentat molts menys canvis que els necessari per “atrapar” els canvis socials.

Reclamem, doncs, un debat a fons sobre el canvi pedagògic a què hem fet referència i la funció que les eines digitals hi han de tenir. Afirmem, també, que l’educació pública és la més interessada a fer aquest debat. Per què? Perquè si no respon adequadament als reptes que li planteja la societat -i ens atrevim a dir que l’alfabetització digital és “el” repte per excel·lència- pot acabar tenint un paper residual en l’anomenat “ascensor social”. I això seria l’antesala de la seva reducció, a llarg termini, a una funció bàsicament assistencial.

Aquest és un debat necessari i perfectament possible. Altra cosa és que sigui probable. Ni a Catalunya ni a Espanya hi ha gaire precedents d’un tipus de debat com el que reclamem. Potser el precedent més il·lustre és l’experimentació prèvia a la promulgació de la LOGSE l’any 1990 i d’això ja fa més de trenta anys (i tampoc no va ser un debat que impregnés el conjunt de l’educació secundària). Com en qualsevol procés polític o fenomen social, tot dependrà de les forces que hi hagi en joc: seria important, doncs, sensibilitzar aquelles que més tenen a perdre si no tenen les competències necessàries per a la societat del futur (que ja és gairebé present).

Acabem afirmant sense cap mena de dubte que la funció principal de l’educació -especialment en les seves etapes obligatòries- continua sent la de formar persones.  No veiem cap antagonisme entre aquesta concepció del sistema educatiu i una visió pedagògica que faci èmfasi en el desenvolupament de competències digitals i transversals en l’alumnat i que sigui recolzada per eines digitals que, avui dia, són d’ús comú al món del treball i a la societat en general, sense que això suposi menystenir les altres competències bàsiques i tècniques. Una educació humanista que mereixi dir-se així es basa en l’assoliment d’unes competències necessàries per a l’exercici ple de la ciutadania en la societat present i futura.  

Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs.