Reflexions sobre la planificació territorial dels centres d’FP (i II)

Fa uns dies vam plantejar una sèrie de reflexions sobre la planificació dels centres d’FP en la que encetàvem un debat sobre com combinar criteris d’especialització sectorial o territorial dels centres. Amb aquestes reflexions no pretenem tancar el debat i fixar una posició, ben al contrari: fem aportacions per a obrir el debat i poder pensar propostes rigoroses per a avançar en la millora de la planificació territorial dels centres i l’oferta d’FP.

El doble objectiu que caracteritza l’FP d’atendre les expectatives dels alumnes i les necessitats de qualificació de les empreses, comporta una contradicció aparent sobre si especialitzar els centres per famílies sectorials o adaptar-los a les necessitats del territori.

L’especialització territorial presenta l’avantatge de la concentració de recursos tant tecnològics com humans especialitzats que faciliten una elevada qualitat de la formació a més d’una estreta relació amb el sector econòmic corresponent. Aquesta és l’estratègia que està seguint el Consorci d’Educació de Barcelona a la ciutat. L’Institut dels Aliments de Mercabarna, l’Institut Hospital del Mar FP Sanitària (antic Institut Bonanova), l’Institut de Logística del Port de Barcelona, el CIPF Tecnològica de Nou Barris, són uns bons exemples de la potencialitat d’aquest tipus de centres.

A l’altre extrem, trobem els centres multisectorials que ofereixen diverses famílies tant de sectors industrials com de serveis que obeeixen a un criteri d’adaptació a les necessitats territorials. Aquests centres, si tenen una mida suficient, poden jugar un paper de referència en el territori encara que abasti diversos sectors. Tanmateix, les empreses no només necessiten personal qualificat de la seva especialització productiva, sinó també un ventall ample de qualificació per als seus diversos departaments de serveis.

Combinar ambdues lògiques no és senzill però segurament és possible establir criteris que orientin la planificació territorial. Vet aquí alguns:

1. A les ciutats grans no té sentit que hi hagin diferents centres independents amb unes mateixes especialitats o famílies. El criteri sectorial hauria de prevaldre, i si les instal·lacions del centre sectorial no permeten absorbir el volum d’estudiants que és necessiten al sector, es poden crear centres multiseus amb delegacions en altres centres o dependències però sota la coordinació i direcció del centre sectorial. Un exemple clar d’aquest model és el sector sanitari a ciutats grans.
2. A les ciutats amb més d’un centre d’FP, es podrien especialitzar per grans grups de famílies. Per exemple, les industrials, les d’atenció a les persones, les de serveis a les empreses… El criteri no seria estrictament de sector sinó de grans grups professionals. A les ciutats no té sentit adduir problemes de mobilitat dels estudiants adolescents o adults.
3. A les ciutats més petites, l’especialització sectorial no hi encaixa. Cal seguir la lògica territorial però com a centres dependents d’un o varis centres sectorials; d’aquesta manera es podrà gaudir de tota la seva capacitat tècnica, organitzativa i humana i no de forma fixa sinó flexible en el temps per tal de no esgotar la capacitat d’absorció del teixit productiu de la zona. Les noves tecnologies permeten avui molta més flexibilització en la localització dels recursos.

Evidentment, aquests tres criteris no abasten tota la casuística de centres derivada del binomi sector-territori, però entenem que marquen una orientació general productiva per a l’enfortiment de la xarxa de centres d’FP i, alhora, suposen un nou concepte de centre xarxa multiseus, que avança amb certa timidesa en els centres públics i que ja s’està aplicant en alguns centres privats, concertats o no. Aquest tipus de centre és el que permetria desplegar totes les funcions que s’assignen als centres d’FP en la nova llei 3/2022 d’Ordenació i Integració de l’FP, com a impulsors de la innovació i el desenvolupament territorial, especialment en el cas dels centres integrats.

L’adopció del règim dual intensiu a tota l’oferta d’aquest nou tipus de centres facilitaria la combinació dels criteris de sectorialització i territorialitat per la participació de les empreses en el procés d’especialització. 

Avançar en aquest nou concepte de centre suposa canvis importants en la regulació actual dels centres, tant pel que fa a la seva autonomia organitzativa i de gestió, com a l’adjudicació del personal docent. Sense aquests canvis, difícilment els centres de FP podran complir les seves funcions i ens temem que la sensació de bloqueig actual es mantindrà.

Una via per avançar en els plantejaments que fem podria ser impulsar una prova pilot amb aquells centres que ja es consideren centres integrats d’FP amb l’objectiu d’avaluar els resultats que obtenen i poder, d’aquesta manera, avançar en la concreció pràctica d’un model de centre integrat generalitzable a la resta de centres. Si tenim en compte que, en general, la petita mostra actual de centres integrats compta amb uns equips directius potents, il·lusionats i capaços de liderat el canvi de model del centre, la via de la prova pilot permetria avenços considerables.

Oriol Homs, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Josep Francí.