Reflexions sobre la planificació territorial dels centres d’FP (I)

En un article anterior vam plantejar la necessitat d’una regulació específica dels centres d’FP, avui volem plantejar la qüestió de la planificació territorial dels centres d’FP.

La planificació territorial dels centres de primària i secundària obeeix bàsicament a un criteri demogràfic per apropar al màxim a la població els serveis educatius considerats obligatoris per a tothom. Però els centres de FP requereixen un altre tipus de criteri de planificació ja que, a més de no ser obligatoris, tenen una vocació professionalitzadora i, per tant, han d’anar en consonància amb el teixit econòmic del territori. Si es segueix un criteri exclusivament de volum de població, es produeix una fractura important entre l’oferta formativa i les necessitats del territori, ja que no és possible adequar  el ventall de les especialitats formatives a les necessitats de l’activitat econòmica de tots els territoris.

Avui, aquesta fractura constitueix un factor que contribueix al despoblament dels territoris més dispersos i a la concentració de l’activitat econòmica en les poblacions de dimensions més grans. Si un jove que vol dedicar-se a una professió en la que hi ha alguna empresa en el seu territori més proper però que per formar-se ha d’anar a una altra població més gran en la que es justifica situar l’oferta formativa, és molt probable que una vegada hagi acabat els seus estudis no torni a la seva població d’origen i trobi feina o es quedi a la ciutat on ha estudiat. Les empreses del territori d’origen tindran problemes per aconseguir mà d’obra qualificada i segurament hauran d’acontentar-se amb persones sense la qualificació adequada i això repercutirà en la seva productivitat i a la llarga acabaran tancant o traslladar-se a nuclis més grans contribuint al despoblament del territori. Aquesta situació ve de lluny, però en un mercat de treball excedentari amb molt d’atur no era tant greu perquè el jove podia està interessat en tornar a la seva població d’origen si podia trobar-hi feina, però en un mercat de treball més ajustat amb menys nivell d’atur la problemàtica s’agreuja.

Resoldre aquesta qüestió requereix introduir altres criteris de planificació. En suggerim tres:

1. La formació dual com a via d’integració al territori. Si l’empresa que necessita personal -però està situada en una població que no té l’oferta formativa que requereix- ofereix als joves de la població un itinerari de formació dual intensiva amb un contracte de treball que es converteixi en indefinit si acaba exitosament els seus estudis professionals, encara que el centre de formació estigui en una altra població més gran possiblement aquest jove pot estar més motivat per quedar-se a treballar en la seva localitat. Per fer-ho possible, caldrà una bona coordinació entre les empreses del territori i el centre de formació i fer fàcil la mobilitat del jove per fer l’alternança entre formació i treball.
2. Una millor relació entre polivalència i especialització. Els centres de moltes poblacions de mida mitjana no poden oferir tot el ventall de cicles formatius que requereix la diversitat d’empreses del seu territori, però en canvi si que podrien oferir les famílies professionals que cobreixen la gran majoria dels perfils professionals que requereix el territori tant dels sectors més industrials o tecnològics com de serveis a les empreses o a les persones. La realitat actual és que la major part dels joves que estudien una especialitat oferta pel centre més proper no acaben treballant en l’especialitat escollida. En canvi, si enlloc d’oferir una especialitat s’oferís un cicle polivalent que englobés tota una família professional i que en el procés dels dos anys d’estudi s’anés especialitzant segons les necessitats de les empreses del territori a través de l’adequació del contingut curricular mitjançant la modalitat de formació dual, i fins i tot afegint algun curs d’especialització posterior però articulat com a itinerari formatiu, la correspondència entre estudis i ocupació seria molt més estreta i en sortirien guanyant tant les empreses com els joves.  
3. Els centres multiseus. En les poblacions més petites la solució anterior tampoc seria la més adequada ja que tampoc seria possible instal·lar les famílies professionals més generals. De tota manera, la solució més habitual d’implantar un o dos cicles generalistes, com per exemple administració i informàtica, tampoc soluciona el problema. En aquestes poblacions més petites pot ser difícil de justificar un centre específic d’FP. Ens sembla que tindria més sentit una delegació d’un centre d’FP de referència que pugui satisfer a mida les necessitats del territori. Aquesta delegació podria ubicar-se en l’edifici dels Instituts de poblacions petites, però no dependrien d’ells sinó del centre d’FP de referència d’un àrea territorial més amplia. A través de la formació dual intensiva en empreses del territori i de les tecnologies de la realitat virtual seria factible oferir de forma personalitzada una formació de qualitat a mida de les necessitats de les empreses de poblacions petites.

Aquestes propostes travessen el debat de si prioritzar l’especialització sectorial dels centres de FP o bé el seu caràcter intersectorial per adaptar-los al territori, o com combinar ambdós criteris. Per la seva complexitat deixem aquest debat per a tractar-ho en un proper article.

Les tres propostes posen sobre la taula una altra qüestió que cada cop esdevé més rellevant: adequar l’FP als temps actuals requereix nous plantejaments d’organització, de planificació i de regulació que cal afrontar amb rigor i amb responsabilitat, però també amb energia i visió de futur.

Oriol Homs, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Josep Francí