Ningú no regala res

És inevitable. La publicació d’alguna norma que vol flexibilitzar l’accés a títols o certificacions professionals -és a dir, que intenta adaptar el sistema de Formació Professional (FP) a les necessitats reals de la societat- garanteix una mica de rebombori presidit per un mateix leitmotiv: es regalen títols!! El que proposi o permeti fer la norma en qüestió genera molt poca atenció, més enllà dels cercles que s’interessen per l’FP.  Dir que es regalen títols interpel·la, almenys, als qui en tenen algun i els ha costat un determinat esforç aconseguir-lo. Evidentment aquests ja són molts més. I en l’era del clickbait sembla que tot s’hi val.

Recentment hem assistit a un nou episodi d’aquest fenomen. El govern espanyol va publicar fa un parell de setmanes un Reial Decret que estableix el procediment d’acreditació de les competències bàsiques adquirides fora del sistema d’FP. Puntuals a la cita, no han faltat les acusacions previsibles: es podrà tenir un títol d’FP sense haver fet l’ESO, es desvirtua l’FP perquè no hi ha “filtre” d’entrada, etc. Fals.

Què estableix aquest Reial Decret? L’encapçalament dona una idea bastant precisa del seu contingut: RD d’avaluació i acreditació de les competències bàsiques adquirides per experiència laboral, per vies no formals de formació i aprenentatges informals. Com dèiem, permet acreditar competències apreses fora del sistema d’FP.

El decret defineix el referent per a l’avaluació, un marc de referència que defineix allò que cal entendre per competències bàsiques. Sense entrar en detalls més tècnics, agrupa aquestes competències en tres blocs: la competència comunicativa en llengua castellana (i en les llengües cooficials on correspongui), la competència matemàtica i la competència digital. Per a cadascun d’aquests tres blocs estableix quatre nivells i en defineix el seu domini competencial. Crea, en definitiva, el marc al que cal referir les proves d’avaluació de les competències bàsiques.

El decret també estableix els criteris d’organització i gestió del procediment, les mesures d’informació i orientació a les persones potencialment interessades i, en el capítol més tècnic i carregós del decret, la utilització i efectes de les acreditacions en el Sistema d’FP. En aquest darrer apartat, per posar un exemple, determina com tenir en compte el marc de referència de les competències bàsiques en les proves d’accés als cicles formatius de Grau Mitjà i de Grau Superior o en els cursos preparatoris de l’accés a aquests graus.

Cal fer notar que la nova normativa sempre es refereix a l’accés a un determinat tipus d’estudis, encara que en molts casos, si volem parlar en propietat, estiguem parlant d’una mena d’accés al final, d’un accés per poder culminar un determinat itinerari formatiu i poder disposar del títol o certificat corresponent.

Quins casos ajuda a resoldre aquesta normativa? Vegem un exemple, d’entre molts possibles. Avui dia, gràcies a la normativa vigent, qualsevol persona que no tingui un certificat professional o un títol d’FP pot presentar-se a proves d’avaluació de les competències professionals que hagi desenvolupat en la seva experiència laboral. Cas de superar l’avaluació, se li poden acreditar competències professionals que es corresponguin a un mòdul o a una bona part dels mòduls d’un certificat o títol. Però, especialment en el cas dels títols, podria ser que aquesta persona no reunís els requisits acadèmics per accedir al cicle formatiu corresponent -en el cas del Grau Mitjà, podria ser que no tingués el Graduat d’Educació Secundària o no hagués superat mai cap Prova d’Accés. Aleshores, no podria obtenir mai el títol. El decret que ens ocupa fa possible salvar aquest escull.

Seria millor que les persones de l’exemple que hem posat mai no poguessin obtenir el títol? Hauríem de despatxar aquests casos recorrent al típic “que hagués estudiat quan tocava”? Seria francament absurd. Per a la transparència del mercat de treball, per saber quines són les competències realment disponibles en un moment de màxima exigència com l’actual, és molt millor que les persones afectades per aquesta casuística tinguin alternatives per fer-se mereixedores de certificacions i titulacions oficials amb valor acadèmic -que fa possibles ulteriors formacions- i en el mercat de treball. Queda clar que la prova d’avaluació s’ha de fer i s’ha de superar: aquí ningú no regala res!

Amb tot, com passa amb l’aplicació de qualsevol norma, nova o vella, caldrà vetllar acuradament pel rigor en l’aplicació del decret que ens ocupa. Una aplicació massa laxa reforçaria l’argument dels qui hi veuen un accés a l’FP per la porta del darrera, sense les garanties necessàries i, el que seria molt pitjor, contribuiria a desvirtuar el valor de les seves titulacions. L’exigència de rigor als centres que duguin a terme les proves cal que sigui una prioritat per a la inspecció d’Educació.

L’escrit fins aquí no és, de cap manera, un panegíric del Reial Decret. No ens correspon fer-ne una lectura imaginant les conseqüències concretes de totes i cadascuna de les seves aplicacions. Temps hi haurà, en tot cas, per donar o treure raons a les mesures que conté i a les pràctiques que generi la seva aplicació. Sí que ens correspon, per contra, defensar la intencionalitat general del decret i, sobretot, mirar de posar al seu lloc la demagògia instantània dels que acusen qualsevol mesura flexibilitzadora de ser una porta oberta a la degradació del sistema d’FP.

Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs