L’Informe Draghi i els problemes dels sistemes educatius (I)

Fa uns mesos vam presentar un article que parlava de l’informe encarregat a Mario Draghi per la Comissió Europea -El futur de la competitivitat europea- més conegut com a Informe Draghi. Dèiem que aquest informe interpel·lava fortament els sistemes educatius ja que, entre d’altres mesures per a tancar l’anomenada “bretxa d’innovació” entre els països de la UE i els USA o la Xina, assenyala la necessitat d’ampliar les competències dels ciutadans més enllà de les “clàssiques” -ben conegudes, encara que no sempre assolides- en Matemàtiques, Llengua, Ciències Naturals i Socials, etc., és a dir, facilitant el desenvolupament de competències transversals (soft skills), competències verdes, competències digitals, competències dites “managerials”…

Evidentment, aquests informes no s’han de prendre al peu de la lletra ni s’han de sacralitzar. Res del que argumentarem ha d’entendre’s com a defensa de l’Informe Draghi, al qual, d’entrada, sí que li reconeixem una virtut: centra una sèrie de temàtiques clau per al futur -en molts casos, el futur a curt termini- dels sistemes educatius europeus. Debatre seguint el guió establert per l’Informe Draghi permet d’interpretar què està demanant la societat al sistema i com el sistema pot donar resposta a aquestes demandes.

L’informe atribueix la manca de competències rellevants entre els ciutadans europeus a una combinació de factors relacionats amb els sistemes d’educació i formació i amb les dinàmiques del mercat laboral. Però, en tot cas, identifica cinc categories per classificar les raons que, al seu entendre, explicarien la manca de nivell competencial dels ciutadans europeus. La primera categoria que descriu l’informe és “el deteriorament dels sistemes educatius europeus”. Aquesta categoria és la que analitzarem en els tres articles que publicarem successivament durant els propers dies.

L’informe atribueix la manca de preparació per a la innovació de la ciutadania europea al deteriorament dels seus sistemes educatius. Per fer aquesta afirmació, es fonamenta essencialment en els pobres resultats competencials, en la incapacitat de detectar i retenir el talent dins el sistema educatiu, en la manca de motivació i preparació dels alumnes en competències clau (STEM) i, naturalment, en la insuficiència pressupostària que pateixen alguns sistemes educatius europeus o, en d’altres casos complementaris, en la ineficiència en gastar el seu pressupost. 

Per ser més concrets, l’informe atribueix aquest deteriorament a sis causes que passarem a descriure i a analitzar. En aquest article descriurem i analitzarem les dues primeres causes que, segons l’informe,  són “els diferents nivells d’inversió en diferents països de la UE” i “l’excessiu nombre de joves que no reben una formació adequada, el que provoca una gran quantitat de talent no explotat”.

En cada un dels punts farem una breu descripció del que diu l’informe i una petita anàlisi, amb la seguretat que de cada un d’aquests punts se’n podria generar un ampli debat que va més enllà dels comentaris que presentem.

Primera causa: diferents nivells d’inversió en diferents països de la UE

Què diu l’informe?

L’informe destaca en concret la baixa inversió que es dona a Irlanda (2,7% del PIB) comparada amb l’alta inversió que es dona a Suècia o a Bèlgica (6,3% del PIB) i fa notar que als USA, malgrat que la inversió pública és del 4,2% del PIB, la inversió privada arriba al 1,9%, el que acaba donant de mitjana una inversió percentual més alta als USA que a la UE, cosa que, segons diu el mateix informe, no implica necessàriament uns millors resultats del sistema educatiu.

Anàlisi i comentaris

Certament els països europeus presenten un dèficit d’innovació respecte als USA, però també sabem que l’assoliment de determinats nivells d’excel·lència en la societat americana van acompanyats d’alts nivells de discriminació i de desigualtat social que, si les coses no canvien, està renyit amb el model europeu més social i més inclusiu. Per tant, tenint clar que la inversió en educació és necessària per al creixement del talent i la innovació en la nostra societat, també caldrà tenir clar que aquesta inversió ha d’anar destinada a mesures que facilitin la inclusió social i la igualtat d’oportunitats. Equitat i excel·lència són dos principis que ha de contemplar el sistema educatiu i que, precisament  i com comentarem en els propers punts, la inclusivitat ens permetrà accedir a tot el talent existent.  

En tot cas el que sí sembla cada dia més clar és que l’educació és cara i s’encareix. Les responsabilitats que se li atribueixen i els efectes socials generals cada dia més importants que té fan que s’hagi d’assegurar la qualitat -segurament un nou concepte de qualitat- del servei.

En aquest sentit, cal tenir present la necessària personalització (que demana una disminució de ràtios), la creixent complexitat de les demandes socials a l’educació (que demana una preparació més alta i més continuada dels docents i la incorporació de perfils diferents per atendre necessitats educatives diferents), la incorporació de noves competències derivades, sobretot, del canvi tecnològic i digital (que demana més inversió en tecnologia a l’aula i més preparació dels docents en aquestes tecnologies) i, finalment, les innovacions metodològiques (que reclamen rigor en la seva aplicació i, conseqüentment, una major dificultat i uns majors requeriments a centres educatius i a docents).

Tot això, com a mínim, comporta decisions polítiques, de caràcter pressupostari, que reclamen una organització diferent de la formació inicial dels docents, de l’accés a la funció docent, de la formació permanent i, en justa correspondència, un increment salarial i de condicions de treball i reconeixement dels docents.

Encertar en com s’incrementa la despesa i en què, i ser capaços de proporcionar els fons suficients sense malgastar ni caure en paranys expansius tòpics, és un dels reptes polítics més importants que té avui Europa.

Segona causa: L’excessiu nombre de joves que no reben una formació adequada, el que provoca una gran quantitat de talent no explotat.

Què diu l’Informe?

En aquest punt, l’Informe se centra en dos aspectes: l’abandonament escolar prematur i el dèficit comparatiu de titulats universitaris. Assenyala que malgrat les polítiques per disminuir l’abandonament escolar prematur a Europa, l’any 2023 encara hi havia 3,1 milions de joves sense una educació adequada, mentre que el percentatge de joves en educació terciària era del 37%, per sota dels països de la OCDE que era del 40%, o de països com els USA, Israel, Corea, o Austràlia que estan per sobre del 50%, o el Canadà que està en el 60%. I conclou, citem literalment, que “uns sistemes de formació i educació inicial, moderns, d’alta qualitat i inclusius són un repte per equipar els estudiants amb el nivell de competències necessari per construir les seves carreres”.

Anàlisi i comentaris

És interessant observar com l’Informe canvia el sentit de la mirada a l’abandonament escolar prematur que normalment es fa dins del sistema educatiu. Des de l’educació el problema de l’abandonament s’enfoca en el sentit de la justícia i la igualtat d’oportunitats, o bé en la necessària educació bàsica per a la cohesió social i l’exercici dels drets de ciutadania. L’Informe hi afegeix una dimensió més: la pèrdua de talent, és a dir, no suposar que l’abandonament afecta únicament o principalment a persones amb poc talent des del punt de vista acadèmic que malden per sortir de l’escola, sinó a persones que, en un percentatge no definit, podrien desenvolupar el seu talent i aportar valor a la societat.

La crítica és dura perquè l’acusació no afecta únicament els aspectes de justícia social sinó també als de creixement del país. En aquest sentit, és important enfocar la lluita contra l’abandonament escolar prematur també com una lluita per a la promoció del talent de tothom i per a tothom.

Sabem que Catalunya (i Espanya) aporten a les dades de la UE, tant un alt percentatge d’abandonament escolar prematur com també un alt percentatge de persones amb qualificació terciària. Això es representa en la coneguda figura anòmala dels titulats de Catalunya: molts amb baixa qualificació, pocs amb qualificació mitjana i molts amb qualificació superior. La diferència amb la mitjana de la resta de països europeus és clara: pocs ciutadans amb baixa qualificació, molts ciutadans amb qualificació mitjana i relativament pocs ciutadans amb qualificacions superiors. 

Sembla natural que en una societat en la que el coneixement serà cada vegada més important, el nombre de titulats superiors necessaris -entre els que s’hi inclouen els titulats d’FP de Grau Superior- sigui també cada vegada més alt. Amb tot, serà important analitzar aquesta formació en la seva estructura interna i veure si dona resposta o no a les demandes d’innovació que reclamen els nous temps. Caldrà assegurar que els titulats en formació superior no pateixin el fenomen de la subcontractació afavorit, precisament, per la manca de titulats en graus mitjans que són els que haurien de fer determinades feines. Tornem a reclamar, doncs, l’augment de la despesa al mateix temps que l’eficiència en la gestió dels recursos, una formació adequada a les noves necessitats i una ocupació adequada al nivell de formació adquirit.

Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs