La Llei Orgànica d’Ordenació i Integració de la Formació Professional (LOIFP) i la normativa que se’n deriva és, en el seu camp d’aplicació, la més ambiciosa des de la LOGSE de 1990 i supera la Llei de les Qualificacions i la Formació Professional de 2002 especialment per un major grau d’aplicabilitat. Evidentment, aquesta ambició comportarà les corresponents dificultats en la seva aplicació i caldrà que les administracions la vetllin -volem dir, amb els recursos corresponents- i donin el suport necessari als centres que l’hauran de fer realitat. Si aquesta condició s’acompleix, les dificultats seran superades.
La integració en un sol sistema del que fins ara eren dos subsistemes ha estat, probablement, l’aspecte més debatut de la nova normativa i sovint s’ha assenyalat com un objectiu d’assoliment difícil o molt difícil. No es una qüestió que es pugui aconseguir en dos dies. La transició a un sol sistema és complexa perquè afecta inèrcies i interessos divergents de les administracions i els agents diversos que impulsen l’FP. Però, s’ha demostrat, que aquesta és una qüestió directament relacionada amb la voluntat política i que, si l’estabilitat acompanya, és un objectiu perfectament assolible.
Més complicat sembla l’assoliment dels objectius marcats per la llei i la normativa que se’n deriva en relació a la formació dual. Fem, abans que res, una breu explicació de les previsions de la nova normativa. S’estableix que els cicles formatius de Grau Mitjà i Superior -i altres ofertes d’FP de diferents nivells- tindran caràcter dual, sigui en règim general o intensiu. Fent un paral·lelisme una mica barroer amb la situació actual, el règim general equivaldria a l’actual FP amb les pràctiques en empreses i el règim intensiu seria el que fins ara hem denominat formació dual.
El règim general té aquestes característiques: durada de la formació en empresa entre el 25% i el 35% de la durada de la formació (amb una excepció, a la baixa, en el cas de l’FP de nivell 1); l’empresa ha de participar en els resultats d’aprenentatge del currículum fins a un 20% i, finalment, no hi ha relació contractual entre l’alumne i l’empresa.
Per contra, en el règim intensiu els percentatges de formació en l’empresa i la seva participació en l’avaluació dels aprenentatges pugen a més del 35% i del 30%, respectivament, i existeix un contracte laboral entre l’empresa i l’estudiant que, per tant, esdevé un treballador més, com passa en la majoria de models europeus de referència.
Les administracions educatives tenen fins a final de 2024 per adaptar el període de formació en empresa a allò que estableix la nova normativa. Més important encara, les administracions tenen fins a final de 2028 per prescindir del sistema de beques i passar al contracte de formació per a la FP intensiva.
El calendari és generós. No presenta dificultats insuperables pel que fa a l’adaptació de la formació en centres de treball a final d’aquest any 2024. Entenguem-nos: que no hi hagi esculls insalvables no comporta que no hi hagi feina a fer; vol dir, senzillament, que són obstacles que no s’escapen al saber fer dels centres i les administracions educatives i que, per tant, permeten fer un pronòstic mínimament optimista.
Malgrat hi hagi 4 anys de coll, el pronòstic sobre la generalització del contracte de treball com a concreció del vincle entre estudiants i empreses en l’FP intensiva és més complexa perquè ve determinada per factors estructurals de l’activitat econòmica i les característiques del teixit empresarial i per factors de tipus cultural que són molt més difícils de modificar.
Segons les dades de 2023 del Consell General de Cambres de Catalunya sobre la tipologia d’empreses i entitats col·laboradores que acullen estudiants en pràctiques a Catalunya, un 22,17% són microempreses, un 12,97% són empresaris individuals i un 12,56%, petites empreses. És a dir, gairebé la meitat -un 47,7%- de les empreses col·laboradores responen a aquest perfil d’empresa petita o molt petita que, amb aquestes proporcions, resulten imprescindibles per fer avançar una FP dual, sigui amb el règim general o amb l’intensiu. Un percentatge com aquest no és compensable per un augment d’oferta de places de les grans empreses o de les institucions públiques. Per tant, cal comptar amb les pimes.
Les empreses d’aquestes dimensions tenen dificultats reals per a implicar-se en col·laboracions amb l’FP. S’al·ludeix sovint a la paperassa que cal omplir i a la gestió burocràtica, però si això no ha estat un obstacle per a les més de 19.000 empreses petites que el 2023 van acollir estudiants en pràctiques no sembla creïble que sigui un obstacle dissuasiu. Molt més real sembla la barrera de l’escassa capacitat per alliberar personal i temps per acollir i formar estudiants, més encara quan el concepte d’FP intensiva comporta una nova funció formadora de l’empresa, fins ara només explorada i practicada per un percentatge molt baix d’empreses. Les petites empreses treballen amb molt poc marge en totes les seves dimensions i aquest sí que és un fre per a la seva implicació en l’FP. I, certament, en molts moments ampliar la seva plantilla se’ls pot fer una muntanya.
Hi ha, també, algunes barreres de tipus cultural: encara massa empreses no se senten implicades en la formació dels seus futurs treballadors. Això suposa un procés de professionalització massa llarg que avui dia no interessa ni als joves ni a les empreses. Justament la formació dual -la intensiva, segons el concepte de la nova normativa- aporta una solució a aquesta qüestió integrant el procés formatiu tant al centre com a l’empresa. Així, quan un jove obtingui la seva titulació ja domina les tasques professionals i esdevé un professional avançat. Aquesta opció escurça el procés de professionalització i afavoreix els itineraris professionals dels joves i rendibilitza per a l’empresa la seva inversió formativa.
Certament, resoldre els problemes de la dimensió reduïda de l’empresa catalana i de la cultura hegemònica en el teixit empresarial, no està a l’abast del sistema d’FP. Sí que es poden fer -s’han de fer!- campanyes que facin veure a les empreses la necessària implicació en la viabilitat de l’FP dual. Però també ajudarien mesuren en la línia d’exempcions fiscals com les que s’han aplicat en la Formació Contínua amb el crèdit de formació (bonificació, fins a un topall, de les quotes de la seguretat social en funció de la inversió en formació feta per l’empresa). Es tractaria de compensar un determinat tipus d’empresa per tota la despesa que assumeixen en contractar treballadors en formació. Una anàlisi cost-benefici ajudaria a determinar les condicions d’aquesta compensació.
Evidentment, aquestes són mesures costoses -però no són costos que els governs no puguin assumir, ni molt menys- i suposen la implicació de partits polítics, governs i administracions públiques en general. Però molt ens temem que o s’apliquen mesures d’aquest tipus -no cal que sigui la que hem posat com a exemple- o els reptes posats per a 2028 seran complicats de superar.
Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs.
Publicat a El Diari de l’FP el 20 de setembre de 2024 https://diarifp.cat/el-gran-repte-de-lfp-intensiva/
