Tot consell donat per persones o institucions documentades ha de ser sempre benvingut. En moments, com l’actual, en què crear i escampar mentides ha arribat a un nivell de sofisticació elevat, no podem obviar cap oportunitat per a debatre amb rigor aquells temes que són crucials per al futur de les societats. La Unió Europea (UE) ens brinda la possibilitat de rebre consell i de provocar un debat al voltant de l’informe “El futur de la competitivitat europea”, conegut com a informe Draghi.
Malauradament, aquest tipus de debat sovint és menystingut per la gent del món de l’educació. De fet, cas que ens hi apropem, ens costa poc desqualificar-los per economicistes i, com a tals, mancats de la necessària sensibilitat social. És un error, perquè a l’educació res del que passi a la societat -i l’activitat econòmica és un fet social prou important- li ha de ser aliè.
Debatre un determinat document que, això sí, té els requeriments mínims de rigor, en cap cas és sinònim d’acceptar els seus postulats. De fet, l’informe Draghi ha rebut molts elogis i també força crítiques. No és el moment ni l’espai per entrar-hi a fons: sí que ho és per deixar constància que l’informe interpel·la fortament el món de l’educació i la situa en un context en el que pot jugar un paper important en el redreçament d’una dinàmica de marciment de la UE que els més pessimistes veuen com a indefugible.
En tot cas, tenir en compte les recomanacions de l’Informe, analitzar-les i, si fos el cas, integrar-les en les polítiques estratègiques de l’educació, ens ajudaria a donar més sentit a la tasca educativa que realitzem i a posar l’educació en el lloc que es mereix dins les polítiques de redreçament econòmic i social del nostre país i, faltaria més, de la UE.
L’informe parla de moltes coses, però entre elles dedica una bona part del text a parlar de competències, sí, de competències que s’han d’adquirir dins els sistemes educatius (universitari inclòs) dels països de la UE.
L’informe defineix sis polítiques transversals. La segona -“tancar la bretxa de la innovació”- es refereix a la necessitat que la innovació s’incorpori i s’incrementi en les nostres formes de produir i així es pugui tancar la bretxa ara existent entre la UE i els països com els USA o la Xina. És en el marc d’aquesta política que s’incorpora la necessitat d’incrementar les competències de la població, tot assegurant, com tantes vegades hem reclamat des d’aquestes pàgines, que ja no n’hi ha prou amb les competències que proporciona l’educació bàsica obligatòria, que cal anar més enllà de les competències, en llengua, matemàtiques, entorn,… i que cal definir i treballar de manera rigorosa i “intel·ligent” les competències digitals, les competències verdes, les competències STEM, les competències toves transversals i les competències “managerials”.
Hi haurà competències que es poden predir: la tendència a l’automatització i a l’increment del dinamisme; la capacitat dels treballadors de completar les feines automatitzades de les màquines; la necessitat de dominar les tecnologies digitals; i la necessitat d’adaptar-se a nous desenvolupaments. Però el que és segur és que les ocupacions amb altes competències creixeran i es requerirà un increment de les competències i un reciclatge de les ja adquirides.
L’informe atribueix les arrels de la bretxa d’innovació a diferents causes. Tot demanant que es doni més coordinació entre els sistemes educatius i el món del treball, descriu cinc categories que explicarien la bretxa:
- El deteriorament dels sistemes educatius europeus.
- La disminució de la població activa.
- La manca de formació permanent per a adults.
- La poca mobilitat laboral.
- Les pobres condicions de treball que s’ofereixen.
Evidentment, cada una d’aquestes categories requeriria una anàlisi particular i un article, o més, cada una. Reflexionar al voltant d’aquests temes estratègics i d’altres d’índole similar és una de les línies de treball que hem definit per a 2025.
En qualsevol cas, serveixin aquestes notes com una mena d’aperitiu i per alertar de la responsabilitat que recau sobre el sistema educatiu i de la necessitat de posar aquestes polítiques en el centre de les polítiques de país.
Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs.
