Bones notícies (i la importància del continent)

En la seva reunió del passat 4 de març el Govern va aprovar un conjunt de mesures d’impuls de la Formació Professional (FP), entre les que destaquen l’ampliació de 7.583 places i un nou procediment de preinscripció i matrícula. L’assignació de places acabarà el 31 de juliol, després de tres tandes d’assignacions. Es vol, així avançar les decisions sobre matrícula per part dels qui hagin obtingut una plaça en la preinscripció. És prematur pronunciar-se, però hem d’esperar que el nou procediment -i les mesures complementàries que s’han previst- funcioni perquè millorar l’eficiència dels accessos sempre és un factor positiu per a qualsevol sistema.  

Amb tota la importància i la repercussió pública que té l’adjudicació de places, ens permetem afirmar que l’ampliació de places té encara una importància més gran per al sistema d’FP. La té, perquè en un escenari de creixement de la demanda de places d’FP cal refermar el lideratge de l’oferta pública d’FP, no pas perquè es tracti d’una confrontació entre oferta pública i oferta privada sinó perquè cal respondre a l’augment de la demanda amb una oferta suficient, accessible i estructuralment estable.

Les 7.583 places d’ampliació comportaran l’increment de 305 grups, la incorporació de 490 docents, 86 orientadores i orientadors i 20 auxiliars administratius. Destaquem que aquest augment es fa amb una visió àmplia dels diferents tipus d’ensenyaments professionalitzadors: des dels Programes de Formació i Inserció (PFI) fins als Ensenyaments Artístics, passant pels ensenyaments esportius i els tres graus de l’FP.

En nombres absoluts, al Grau Mitjà d’FP és on més creixen les places (3.097), seguit pels PFI (1.122), l’FP de Grau Superior (1.050) i l’FP de Grau Bàsic (980). Pel que fa a la distribució per famílies professionals, la de Sanitat és la més dotada amb 1.193 noves places, seguida a una certa distància per la d’Administració i Gestió (637), Activitats físiques i esportives (543), Comerç i Màrqueting (509) i Informàtica i comunicacions (507). Els increments registrats en aquestes 5 famílies representen 3.389 places noves, és a dir, un 44,7% del total.

Si entréssim en el detall, hi hauria més d’una qüestió a plantejar. D’entrada, la dimensió d’alguns increments -com les 543 places d’Activitats Físiques i Esportives- admet, si més no, alguns comentaris; també caldria conèixer quina és la distribució de l’important augment de PFI entre oferta pública i oferta privada. No obstant això, temps hi haurà per discutir el detall. Ara pertoca felicitar-se per les mesures adoptades, positives i importants sense cap mena de dubtes. No farem ara allò que tantes vegades hem criticat: parlar de l’FP sempre amb un to negatiu, fins i tot quan les notícies són francament positives, com ho són les mesures adoptades pel Govern.

A més, l’anunci d’aquestes mesures va ser reforçat, uns dies abans, per un acte-visita a l’Institut Esteve Terradas de Cornellà de Llobregat encapçalat pel President de la Generalitat, Salvador Illa. Encertada la tria de l’institut, perquè es tracta d’un centre que enguany farà els 50 anys i que és un símbol per la seva contribució decisiva a l’inici i la consolidació de l’FP al Baix Llobregat. A més, en tractar-se d’un acte de la Presidència de la Generalitat, es va assegurar un bon ressò en els mitjans de comunicació. Un ressò que, val a dir-ho, va tenir en la immensa majoria dels casos un to molt positiu com correspon, però no sempre passa, a l’anunci de bones notícies. 

Òbviament, l’aplicació de les mesures anunciades té un cost econòmic. Si tot el que anuncia l’Acord de Govern és increment, com realment és, cal preguntar-se com s’ho farà el Govern en un escenari de pressupostos prorrogats. Imaginant que els responsables ja ho deuen tenir previst, només hi hauria dues possibilitats: la primera, la més desitjable, és que hi hagués un nou Pressupost. Però això dependrà, com sempre, dels acords a què puguin arribar les forces polítiques representades al Parlament.

La segona opció seria un Decret Llei de Fons Extraordinaris que habilités els fons necessaris per a l’aplicació d’aquestes mesures (i, òbviament, de totes aquelles que el Govern consideri inajornables). Després el Parlament hauria de convalidar les mesures contingudes en aquest Decret Llei. Strictu sensu, doncs, l’Acord de Govern no era del tot necessari -de fet, ampliacions com la proposada s’han fet en el passat sense necessitat d’Acords formals del Govern- però imaginem que s’ha volgut assegurar el tret i avançar ja ara els informes i les aprovacions internes de l’Administració pública per garantir que, en un o altre escenari del Pressupost de la Generalitat, tot el que estem comentant esdevindrà realitat.

Com que l’Acord de Govern diu literalment que “també s’ha estudiat la viabilitat dels espais i equipaments dels centres” entenem que s’han fet les previsions necessàries per a millorar els equipaments dels centres (allò que en l’argot de l’administració s’agrupa en el denominat Capítol 6 del pressupost). En canvi, sembla molt menys probable que hi hagi fons per reformar edificis d’instituts o construir-ne de nous. Evidentment, aquestes serien inversions a llarg termini i un anunci com el que s’ha fet no era el marc adequat. En tot cas, ho considerem una necessitat molt evident. Mirem d’explicar-ho.

Malgrat el creixement quantitatiu i qualitatiu que l’FP ha experimentat a Catalunya en les dues darreres dècades, en els centres públics persisteixen alguns dèficits estructurals que actuen com a factors limitadors de la sostenibilitat del creixement esmentat. El més important, amb diferència, és la falta d’infraestructura física: no ens referim ara a les mancances en els equipaments didàctics -que també admetrien un tractament específic- sinó a la disponibilitat d’espais, als edificis que aixopluguen l’activitat dels centres, a la pedra, vaja.

Els augments d’oferta dels darrers anys s’han basat gairebé exclusivament en la dotació de professorat. Evidentment, és el factor indispensable de la formació, el que la fa viable i, també, el cost més important. Respon, a més, a una mena de principi no escrit segons el qual el més important és començar l’activitat i que un cop creixi ja vindrà l’embolcall, el continent. I aquesta idea conté una part notable de veritat, però també comporta un risc: que l’activitat continuï sine die en instal·lacions precàries i, tard o d’hora, acabi morint per incapacitat d’erigir-se en referent per a persones i empreses. No és una possibilitat hipotètica: s’ha donat més d’un cas.

Encara que sigui en cicles més amplis -no cal que cada cop que s’implanta un nou cicle formatiu es faci en instal·lacions noves- és imprescindible que hi hagi inversió en espais adequats per als centres públics d’FP. No ha passat així en la darrera dècada: la manca d’inversions físiques ha esdevingut un llast significatiu per a ampliacions d’oferta que puguin absorbir, amb la qualitat exigible, un major volum de demanda de formació.

Són urgents partides específiques per a la construcció o reforma integral d’edificis que acompanyin l’increment d’oferta i permetin anar creant referents que millorin la percepció social de l’FP -que ja ha millorat molt en els darrers temps- i la consolidin en un nou nivell. Igual que no ens imaginaríem que una universitat destaqués per la seva excel·lència i ho fes en edificis caracteritzables per la seva precarietat, tampoc és acceptable una FP que no disposi d’edificis amb una mínima capacitat de simbolitzar la seva força. Un exemple: per a la població de la ciutat de Barcelona -i, per extensió, per a moltes persones de la seva àrea metropolitana- l’Escola del Treball és un símbol destacat de l’FP i ho ha estat durant més d’un segle, per molt que hagi travessat una llarga etapa negra durant la dictadura. Necessitem més símbols i, òbviament, generar-los amb una freqüència sensiblement menor. No demanem un nou moviment Bauhaus reencarnat en arquitectura per a l’FP -que quedi clar, tampoc no ens hi oposaríem!!- però sí la construcció o reforma d’edificis que, des d’un punt de vista arquitectònic i urbanístic puguin projectar la puixança de l’FP a tot Catalunya.

Evidentment això vol dir més diners. Però no cal invertir-los tots de cop i una planificació d’inversions en edificis per als centres públics d’FP està clarament a l’abast del pressupost de l’Administració educativa. Cal prioritzar, això sí, i quan es pugui aprofitar oportunitats que, de ben segur, apareixeran. Com va presentar-se, per citar un exemple, el 2008 quan el Departament d’Educació va tancar els Serveis Territorials de Barcelona Ciutat amb motiu de la creació del Consorci d’Educació de Barcelona. A l’edifici que fins a aquell moment havien ocupat els Serveis Territorials a l’Avinguda del Paral·lel de Barcelona s’hi va traslladar l’Institut Obert de Catalunya (IOC), creat un parell d’anys abans i que ocupava unes instal·lacions més que precàries -no es pot parlar pròpiament d’edificis- en uns terrenys adjacents al que avui són l’Escola de les Aigües i l’Institut Teresa Pàmies, al carrer Sardenya de Barcelona -que, en el seu moment, havien estat casernes pertanyents al Ministerio de Defensa. Aquest trasllat va proporcionar a l’IOC una seu digna des de la qual projectar la seva expansió.

Ocasions anàlogues podrien sorgir, per exemple, del retrocés de l’alumnat de  Primària. Es pot obrir la possibilitat d’adaptar edificis com a centres d’FP en alguns casos amb costos més reduïts (en casos en que la reconversió no sigui molt complexa). En tot cas, la quadratura conceptual del cercle -consistent a sostenir que la FP és molt important tot limitant les inversions al simple manteniment- no hauria de tenir més recorregut. Lamentablement, fem servir el condicional amb una prudència elemental.  

Hem assolit el punt en què la dotació de professorat -que és, amb molta diferència, la principal despesa de la FP- continua sent imprescindible però ha deixat de ser suficient. Cal un pla de xoc per a habilitar nous espais i proporcionar equipaments. Bones notícies com les que anticipa l’Acord de Govern del 4 de març haurien de ser un estímul per a un plantejament molt més ambiciós i amb una visió estratègica que integrés en les ampliacions de places aquelles inversions que l’FP fa temps que necessita i espera.

Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs.