L’accés al treball constitueix per a la immensa majoria de les persones (llevat de les que viuen de rendes) la condició bàsica i indispensable per a desenvolupar una vida autònoma. Sense un treball retribuït no és possible viure de forma independent, accedir a un habitatge (tot i les dificultats actuals en moltes de les nostres ciutats i poblacions) o formar una família si es desitja. En definitiva, sense treball no existeix independència econòmica i es limita greument les possibilitats de viure de forma plena en la societat actual. De fet, un ciutadà sense feina és un ciutadà a precari en els nostres temps.
La franja d’edat compresa entre els 30 i els 45 anys constitueix el grup de persones adultes en plenitud vital d’ocupabilitat i ha estat tradicionalment el grup principal i més nombrós de la població ocupada en el nostre mercat de treball. Tanmateix, si prenem com a exemple la ciutat de Barcelona, hores d’ara hi ha un nombre considerable de persones (entre 30 i 40 mil, molt aproximadament) que no disposen de les competències bàsiques per assolir i/o mantenir una feina.
Es tracta de persones amb importants dèficits formatius que es troben amb serioses dificultats per accedir al mercat de treball. Molt sovint les persones en aquesta situació han desistit temporalment o per sempre en cercar un treball i si han aconseguit alguna ocupació ha estat de forma puntual, normalment de manera informal, i en activitats molt bàsiques i poc i mal remunerades. Són, en definitiva, un col·lectiu que es troba i se sent marginat del mercat de treball i que es veu amb escasses o nul·les expectatives d’accedir-hi, en raó dels seus dèficits formatius i de la seva poca o cap experiència laboral.
Les causes per les quals es troben en aquesta situació son variades segons els casos (de tipus social, de gènere, origen, de salut, etc.), però el resultat és el sempre el mateix: el seu allunyament del mercat de treball amb les conseqüències que això comporta en termes de dificultat d’integració social i risc seriós de caure i restar en la marginalitat.
Les possibilitats que això succeeixi són altes, sobre tot per aquelles persones que no disposen d’un suport familiar actiu ni d’una xarxa d’amistats i relacions socials operativa que els ajudi a viure en una ciutat tant complexa com és la Barcelona del segle XXI.
Cal doncs oferir a aquests col·lectius els instruments, recursos i suports necessaris per assolir una plena integració sòcio-laboral a partir d’un procés de treball, formació i aprenentatge que permeti superar de forma gradual, però sostinguda, les seves mancances formatives i professionals.
Aconseguir-ho no és una tasca ni simple ni fàcil. Tot i així les administracions públiques tenen la responsabilitat d’intervenir en aquesta situació. Des de la nostra condició de ciutadans compromesos amb la formació voldríem exposar les propostes següents, per a la seva consideració, en forma integral o parcial:
- crear un programa de treball/formació, amb contracte laboral de durada determinada, i variable en funció de les característiques de cada persona.
- assegurar una retribució econòmica per tal d’incentivar la participació i seguiment del programa per part dels beneficiaris.
- incloure una formació obligatòria, combinada amb el temps de treball real, que integri continguts de formació general juntament amb els de tipus professionalitzador.
- adaptar aquesta formació a les necessitats personals tant com sigui possible per tal de facilitar la iniciativa individual i l’inici d’un itinerari professional de caràcter obert i flexible.
- dotar el programa d’accions d’orientació, seguiment i acompanyament per a reforçar el procés i ajudar les persones a avançar en ell, tot superant les dificultats que vagin apareixent.
- disposar d’un banc de llocs de treball assequibles per a les persones participants. Comptar amb la col·laboració dels responsables de les empreses i centres de treball i de les entitats interessades.
Un programa d’aquestes característiques requereix la col·laboració de diferents administracions, instàncies, agents i professionals, tant del sector públic com del privat. El Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) en col·laboració amb el CTESC (Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya), com organismes de participació i representació dels agents socials, podrien iniciar un procés de reflexió i estudi amb l’objectiu de plantejar iniciatives de millora de les expectatives laborals i vitals d’aquestes persones.
Per altra banda l’administració local, l’Ajuntament de Barcelona, disposa d’un ventall de serveis i activitats prou variat i divers pel que fa a oficis i llocs de treball que poden abastar multitud de professions, tant en el vesant sectorial dels contractes de treball/formació a crear, com en el vesant territorial, atesa la seva presència en els 10 districtes de la ciutat I en la majoria dels seus barris.
Xavier Farriols, Francesc Colomé, Josep Francí i Oriol Homs
