Tal i com vam anunciar a OpinaFP, el passat 24 d’octubre el Cedefop va celebrar una jornada de reflexió i debat sobre el futur de la formació professional i, més específicament, sobre l’encreuament de l’excel·lència i la capacitat d’inclusió de l’FP. La jornada s’emmarcava en la recerca que actualment està duent a terme el mateix Cedefop i volia servir de fòrum per a la presentació dels primers resultats.
Més enllà de l’organització de la jornada -molt interessant, per bé encara costa entendre l’esforç que demana seguir aquests debats online- i dels resultats concrets de la recerca, volem posar l’èmfasi en la tria de dos conceptes -inclusió i excel·lència- com a vectors principals de l’anàlisi de les polítiques comunitàries d’impuls de l’FP i com a criteri d’anàlisi dels avenços dels diferents estats membres en aquesta matèria. Creiem, ras i curt, que és un encert enfocar recerques, reflexions i discussions sobre l’FP al voltant d’aquests dos conceptes.
Convindrà un acord explícit sobre el significat de tots dos termes. Hi ha una certa tendència a identificar excel·lència amb l’assoliment d’un alt nivell de competència i, en una associació tan impròpia com directa, a encabir-la només en el clos de l’educació superior, que en l’àmbit que ens ocupa seria l’FP de grau superior. L’etimologia del terme pot ajudar a aquesta confusió. Segons el Diccionari etimològic de Joan Coromines, excel·lent ve del llatí excellens -entis que vol dir «que surt per damunt o excedeix de la talla d’un altre ». No és aquesta l’accepció amb què majoritàriament s’utilitza el terme excel·lència, com veurem.
Pel que fa a la inclusió, massa vegades s’assimila a acollir en els sistemes de formació aquells col·lectius afectats per problemàtiques diverses que dificulten el seu aprenentatge; si aquest objectiu s’aconsegueix, semblaria que els nivells d’aprenentatge que puguin assolir passen a segon terme.
Evidentment, cap d’aquestes idees sobre inclusió i excel·lència són acceptables ni ajuden gens a definir criteris que permetin avaluar iniciatives i sistemes educatius i de formació. Vegem-ho per a cadascun dels dos conceptes.
D’una banda, l’excel·lència ha de ser la finalitat, l’objectiu principal de qualsevol etapa educativa i/o oferta formativa, amb independència de les característiques dels seus destinataris i del nivell competencial que tinguin o puguin acreditar. L’excel·lència es refereix a la capacitat d’assolir els màxims nivells d’aprenentatge sigui en un Programa de Formació i Inserció o en un cicle industrial de grau superior.
De l’altra, la inclusió no ha de ser sinònim de formació “caritativa” o de refugi per a col·lectius amb baixa qualificació que tenen dificultats per accedir a un lloc de treball. S’entendria, des d’aquest punt de vista, que només a l’FP per a una qualificació bàsica o l’FP de grau mitjà els cal ser inclusives. Els cal ser-ho, per descomptat, però també l’oferta d’FP de grau superior ha de ser concebuda i planificada amb la capacitat d’incloure totes aquelles persones que puguin beneficiar-se’n. Assolir l’excel·lència reduint l’alumnat a aquells que poden assolir bons resultats acadèmics o d’aprenentatge no hauria de ser acceptat.
No cal dir que parlem de la inclusió i de l’excel·lència en el sentit més ampli de les dues expressions. El Cedefop estableix un conjunt de categories que ajuden a fixar el contingut i camp semàntic dels dos termes que valdria la pena debatre a fons per generar un consens a nivell europeu. Proposa tres blocs, tres perspectives: en síntesi, la socioeconòmica i del mercat de treball, la que anomenen epistemològica (desenvolupament de les persones) i la del sistema educatiu, que inclou les característiques dels centres d’FP.
Per a cadascuna d’aquestes perspectives o dimensions, es proposen un conjunt d’indicadors que ajuden a perfilar-les amb precisió. En la perspectiva socioeconòmica en podríem destacar l’alineació de l’FP amb necessitats prioritàries de la societat i del món del treball, la seva capacitat de relacionar-se amb les demandes del mercat de treball, la funció dels agents socials, el valor que la societat atorga a les qualificacions assolides en l’FP, etc.
En la dimensió epistemològica i pedagògica, es fa referència, entre d’altres, a l’èmfasi en el caràcter pràctic de la formació (basar-se en el saber fer), en el saber situacional i en el caràcter participatiu de l’aprenentatge i en la facilitat per a combinar-se creativament amb el coneixement teòric i acadèmic. Serien els trets distintius que el mètode d’aprenentatge de l’FP ha de tenir amb relació a d’altres etapes educatives.
La tercera perspectiva es fixa en la solidesa dels centres de formació -que evolucionin amb els temps però conservant el millor de la seva tradició- en la permeabilitat del sistema -si preveu itineraris oberts i diversificats o, per contra, té carrerons sense sortida- l’afavoriment de la interrelació entre la formació inicial, majoritàriament per a joves, i la formació permanent per a persones de totes les edats. I apunta altres qüestions -tipus de finançament, governança, etc.- al voltant de les quals cal continuar pensant i debatent.
En definitiva, si un sistema de formació, un centre, un programa, etc., presenta un bon rendiment en cadascun dels dos paràmetres -inclusió i excel·lència- segurament està preparat per donar bons resultats en qualsevol avaluació i per respondre a les exigències de l’economia i de la societat a la qual han de servir. Inclusió i excel·lència han de ser, finalment, dues cares de la mateixa moneda. És per totes aquestes raons que, al nostre parer, cal donar la benvinguda a la iniciativa del Cedefop.
Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs
