Segurament per deformació professional, les persones que en algun moment ens hem interessat per la Formació Professional (FP) tenim en el model alemany d’FP dual un referent d’excel·lència que de forma poc conscient estenem al conjunt del sistema educatiu alemany, quan, probablement, el que passa és que malgrat els problemes del model educatiu alemany, el model de formació professional soluciona molts dels problemes que en un altre context generaria el sistema educatiu.
Per raons personals, coneixem prou bé l’estructura del sistema educatiu alemany i els seus efectes sobre la població, molt en particular la de l’estat de Baviera. Hem de reconèixer que havíem fet diverses visites d’estudi a Alemanya per tal que ens expliquessin el seu sistema educatiu però fins que l’hem viscut més directament en l’esfera personal no l’hem arribat a entendre una mica i fer-nos una composició del que significa per al seu país.
Cal dir que, dins Alemanya, Baviera és un estat molt conservador i que, per tant, hi ha elements que fan distorsionar la visió que es pugui tenir de l’educació al conjunt de l’Estat Federal. En qualsevol cas, es pot constatar que és un sistema molt selectiu: als 10 anys es diversifiquen els alumnes en tres itineraris en funció del rendiment -notes- en tres assignatures: Alemany, Matemàtiques i Ciències. Els qui han tret millors resultats van al Gimnasium, els mitjans van a la Realschule i els qui obtenen les pitjors qualificacions van a la Mittelschule. Això que per a molts de nosaltres no és cap novetat, ens permet veure la gran pressió que representa per als nens i nenes bavareses de 10 anys: una pluja d’exàmens els cau al damunt i a aquesta edat els costa enormement gestionar una situació d’aquestes característiques, que no poden superar sense l’ajuda de la família. Molts fills de la immigració o de classes populars que parlen un alemany poc normatiu, estan condemnats d’entrada a la Realschule o a la Mitteschule perquè el sistema compta amb que l’ajuda de la família serà imprescindible per adquirir les competències necessàries.
A Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol opcions com aquesta es van discutir i resoldre ja fa molts anys: condemnar un alumne -als 10 anys, els 14 en el nostre cas- a haver de cursar majoritàriament l’FP representa per a nosaltres una font de desigualtat. En canvi, aparentment, a Baviera no passa res, no sembla que hi hagi queixes (és cert que hi ha debats acadèmics sobre el tema, però que, malgrat els anys que porten de debat, fins ara no ha quallat cap modificació). El model d’Estat del Benestar es manté robust i el model productiu incorpora de manera equilibrada els diferents titulats en funció de les seves necessitats amb un sistema salarial ben equilibrat. Un titulat d’FP té una expectativa laboral i un prestigi social, avalat per un sou respectable, que fa que no es distingeixin fàcilment aquells que han passat per la Universitat o aquells que han accedit al mercat de treball via FP. El sistema selecciona molt aviat aquells que probablement aniran a la Universitat i a la resta -la majoria- els dona una formació suficient per guanyar-se bé la vida i tenir una bona posició social.
I la formació general? Les competències bàsiques per viure i conviure en societat i gaudir de la cultura i de la relació amb les persones? Fins els 10 anys no tenen gaire temps per adquirir-les. En aquest cas el sistema pivota, com tants d’altres, en l’ajuda de les famílies i, en general, en el fora escola, especialment, en les mares. Però això té uns límits, especialment quan els pares i mares són immigrants.
A més, en general, a Baviera, a l’escola, es desplega una metodologia molt poc actualitzada, poc creativa, amb pocs incentius per als alumnes més enllà de la necessitat de treure bones notes en el continus i exigents exàmens que es realitzen al llarg del curs. En definitiva, una pedagogia que, ens temem, els pot passar factura algun dia però que ara com ara no produeix un especial rebuig a la societat.
Amb tot, però, Baviera té un Índex de Progrés Social (SPI) bastant més alt que Catalunya. També l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) és bastant més alt o l’Índex Gini bastant més baix (vol dir més igualtat) i, per acabar-ho d’arreglar l’abandonament escolar prematur (AEP) és també més baix a Baviera que a Catalunya. És a dir, malgrat tenir un sistema educatiu enormement segregador, la situació social, des del punt de vista de les desigualtats, és molt millor que la nostra.
Com expliquem el que per a molts pot ser una paradoxa? Sens dubte, el model de FP dual i el paper social d’un sistema productiu intervingut en la seva gestió pels sindicats hi ha tingut molt a veure. Aquesta és una gran diferència amb el nostre país, en el que el profund menyspreu que s’ha tingut per l’FP ha tingut uns efectes desastrosos per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. En el nostre cas, l’èxit d’un estudiant es mesura més per el seu accés als estudis universitaris que pel fet de tenir una formació que el permeti viure dignament en societat. Així, tendim a insistir en col·locar els alumnes en una dinàmica estrictament acadèmica (universitària, en el sentit més restrictiu de la paraula) i els sotmetem a una lògica metodològica i curricular sovint poc adequada per a bona part de l’alumnat que, entre altres fenòmens, genera índexs molt alts d’abandonament escolar prematur.
En definitiva, podríem constatar que el sistema educatiu alemany, malgrat els seus problemes, s’ajusta força a les necessitats socials del país; que els ciutadans alemanys troben en el sistema educatiu una resposta (moltes vegades selectiva) a les seves necessitats “d’acomodació” social; i que un sistema educatiu segregador es veu compensat per un sistema de benestar social robust (Alemanya), mentre que un sistema de benestar social feble no es pot compensar fàcilment amb un sistema educatiu més igualitari (Catalunya).
Aquestes constatacions ens poden conduir a unes quantes preguntes. Fins a quin punt els sistemes educatius han de donar sortides ajustades als models de societat als que serveixen? Les solucions educatives i formatives que es donen als alumnes, només tenen sentit si troben una resposta adequada a la societat? Fins a quin punt poden constituir eines socials innovadores sense entrar en conflicte amb les demandes de la societat? Un final obert per alimentar debats que solem evitar perquè, malgrat la seva transcendència, no són urgents.
Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs
