Un dels grans reptes del segle XX va ser ampliar l’escolarització universal de tota la població amb una educació bàsica. Objectiu que en bona part s’ha aconseguit en els països més avançats, però que encara queda per a completar totalment en aquests mateixos països i a la resta del món. La generalització de l’educació està a la base de moltes de les transformacions que s’han produït durant el segle XX tant econòmiques, com tecnològiques, com socials i polítiques, les conseqüències de les quals encara no estan suficientment analitzades.
Les innovacions que es varen començar a produir a finals del segle XX ara, ja en ple segle XXI, es comencen a generalitzar impactant de forma profunda l’activitat econòmica i també la vida social i col·lectiva de tot el planeta. És el que coneixem, encara de forma provisional, com a societat del coneixement, societat digital o revolució 4.0. Aquesta nova etapa com a societat requereix unes noves capacitats humanes que suposen un nou repte educatiu.
A mesura que s’avança en la societat digital s’observen nous requeriments competencials en el mercat de treball però també en la vida quotidiana de la població cada cop més complexa, més mediatitzada per enginys tecnològics que cal saber manipular, més sotmesa a dilemes ètics, identitaris i de decisions personals, que requereixen persones amb major capacitat de prendre decisions autònomament i alhora de solidaritat col·lectiva per fer front a la creixent fragilitat de l’individu aïllat.
La formació d’aquest “ciutadà nou” del segle XXI exigeix repensar l’estratègia educativa. Ja no n’hi ha prou amb una escolarització obligatòria fins els 16 anys per a tothom, en el cas del nostre país. És necessari que tota la població sàpiga viure en una societat del benestar amb quotes de complexitat més elevades, que s’incorpori al mercat de treball amb una especialització professional i que al mateix temps sigui portadora d’una elevada polivalència i de capacitat d’aprendre per a poder adaptar-se a l’evolució de les transformacions encara per venir de la societat digital.
Aquest nou repte suposa, a més de repensar l’escolarització obligatòria per a formar els “nous ciutadans” del segle XXI, aconseguir que tots els i les joves s’incorporin a l’ocupació amb una formació específica de tipus professional adaptada als requeriments d’innovació i eficàcia de l’activitat econòmica.
El perfil del treballador/a del segle XXI no és el del treball manual, ni el del conductor de màquines dels sectors industrials del segle XX. És el controlador de processos, el verificador de sistemes, el gestor d’informacions, l’organitzador de processos, el coordinador d’esdeveniments, el coordinador d’equips, el creatiu d’innovacions, el comunicador de relats, el creador d’experiències, el vetllador de persones…
Per a formar aquest nou tipus de treballador/a, és necessària una nova combinació de capacitats professionals en unes noves condicions de treball. Ja no es requereix la mateixa relació entre coneixements científics de base i coneixements especialitzats, entre polivalència i especialització, entre competències tècniques i competències personals transversals del tipus “soft”, heretada de l’era industrial del segle XX.
De la mateixa forma que la formació professional va jugar un paper clau en la configuració del treballador del segle XX, amb més raó, la formació professional ha de contribuir a configurar el nou treballador del segle XXI. Cal una nova FP per a tothom.
Aquesta nova FP no la podrà desplegar sol el sistema educatiu ni les empreses pel seu cantó. Cal un nou contracte social basat en una aliança entre empreses, administracions educatives, sector formatiu i societat per a formar el nou treballador/a del segle XXI. Una societat que ofereixi oportunitats als joves per accedir al mercat de treball en condicions dignes, unes empreses intel·ligents que potenciïn el talent del seu personal, uns treballadors implicats que aportin les seves competències d’innovació i creativitat per a produir els bens i serveis que requereix una societat del benestar cohesionada. Una nova fita d’envergadura, assequible i de gran impacte a la que no es pot tardar gaire a abordar en tota la seva dimensió.
Les possibilitats de configurar societats inclusives d’alt nivell de benestar durant el segle XXI dependrà en bona part de la capacitat de formar persones que siguin capaces de viure, treballar i desenvolupar-se en aquest tipus de societat a la que aspirem tots i que ens prefiguren els objectius dels ODS de l’ONU. Si l’escolarització i l’educació bàsica per a tothom va ser el gran repte educatiu del segle XX, la formació professional per a tothom serà la fita a assolir en el segle XXI.
Oriol Homs, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Josep Francí