La major capacitat reflexiva de les nostres societats, gràcies els nivells més elevats d’educació de la majoria de la població, fa que cada cop siguem més conscients de la complexitat de la societat humana. Avui tenim la sensació que el món es complica progressivament i que la societat ens presenta cada dia reptes més difícils, que el món se’ns ha fet global i que ja no és possible viure aïllats en un racó de pau i tranquil·litat. Tot el que passa ens afecta i ens presenta un nou repte. Pensem que qualsevol innovació tecnològica arriba a casa nostra amb una velocitat inaudita amb els avantatges que comporta i també les complicacions que representa, de la mateixa manera que ens arriben els efectes de les guerres, les crisis econòmiques i polítiques, les modes, les veritats i les mentides totes barrejades, els reptes morals, els vicis i les males addiccions. Treballar i viure avui dignament en societat sembla més difícil que fa uns anys i ens fa por que cada dia ho sigui més. Però cada època viu els seus moments de trasbals, i quan es produeixen canvis profunds de societat les aigües baixen més remogudes. Què pensaven els que varen viure els anys de la revolució francesa, o l’enfonsament de l’imperi romà?. La història encara ens ha d’ensenyar moltes coses per ajudar-nos a entendre el nostre món i el que ve.
Naturalment, el repte de l’escola és cada dia més exigent. Educar persones amb graus més amplis de llibertat individual, quan s’estan transformant les estructures socials comunitàries i de control social, és certament més complicat. Però aquest és un repte encoratjador, tret que vulguem tornar a “la letra con sangre entra” i a la por a l’autoritat dels adults i dels grans. Hem pujat com a societat un esglaó més alt en la llibertat individual. Ens fa por? Perquè no afrontem obertament la missió d’educar en llibertat a les noves generacions i engrescar-los per anar encara més lluny? Això suposa interpel·lar l’escola actual. La societat li demanarà cada dia més respostes i cada dia més compromís. Li demanarà coses que semblen naturals a la seva funció -instruir i educar- però que ara sembla que s’han tornat tan complicades que fan exclamar a molts docents: “és que és molt difícil!”. I, certament, és així. Però tenim més experiència, tenim més coneixement i una llarga tradició d’innovació educativa que ens ha situat, en alguns moments de la nostra història, com a referent mundial. Per què no tornar-ho a intentar?.
Vegem un exemple significatiu. No fa gaire temps, els que signem aquest article vam participar en un estudi de la UE en el que s’analitzava la importància de les competències transversals per incrementar l’ocupabilitat dels estudiants de Formació Professional. El resultat era clar: aquest tipus de competències afavorien les oportunitats de trobar feina i eren altament valorades en el món laboral. Per tant, a les competències tecnològiques, més instrumentals, dels nostres joves, s’hi han d’afegir com a mínim amb la mateixa intensitat una colla de competències transversals algunes de caràcter dur com és la competència digital que tantes vegades reclamem o el coneixement de la llengua anglesa i d’altres de caràcter tou com la creativitat, l’autonomia, l’empatia, la comprensió de la multiculturalitat, la resiliència, la capacitat de resolució de problemes…
Òbviament, és impossible “fer classe” d’empatia o de resiliència. Caldrà buscar mètodes que ens permetin incorporar aquestes competències al nostre sistema de formació. Avui, alguns centres d’elevada complexitat ja ho fan molt bé. El problema no és el que hem de fer o com ho hem de fer, el problema és estendre-ho al conjunt del sistema educatiu. I a la FP, com també hem dit altres vegades, tot això no es podrà aprendre amb un parell de cursos ni amb uns “cursets” addicionals que es puguin impartir durant aquesta formació. Cal que es contempli des del començament de l’escolarització.
Quan s’entra en un centre d’FP que aprofita les potencialitats que ofereixen les noves tecnologies, que entén el seu impacte en el foment de la creativitat i de la innovació, es detecta de seguida un clima d’implicació dels joves, de confiança en el futur i de treball que no passa desapercebut al visitant. El repte és que tots els centres d’FP segueixin aquest camí. I, acceptem-ho, el repte és francament complicat. És possible que hi hagi docents que, en les condicions actuals, se sentin superats per l’exigència, que es vegin mancats de formació, d’eines i de complicitat social i que, com a conseqüència, no puguin assumir totes aquelles responsabilitats que la societat els hi està encomanant.
Formar un metge ens porta 10 anys i un examen MIR: a les mans dels metges ens hi va la vida. Quants anys ens hauria de costar formar un docent? A les mans dels docents ens hi va el futur. Perquè no afrontem obertament l’estratègia a seguir per aconseguir un col·lectiu de docents a l’alçada dels reptes del segle XXI amb els recursos necessaris?.
Evidentment, si la funció docent és més difícil, més exigent, també s’haurà de pagar millor. Els salaris d’entrada a la docència no són especialment dolents al nostre país, almenys comparats amb els d’altres països. Però la manca absoluta d’una carrera professional que permeti anar augmentant el sou a mesura que s’adquireix més compromís i competència fa que la professió sigui poc atractiva. Això ho patim ara de manera lacerant amb la manca de determinades especialitats i la dificultat per trobar persones que es vulguin responsabilitzar amb el procés educatiu més enllà del compliment estricte de la docència.
No serà fàcil. També, inexorablement, serà més car si es vol fer bé. Caldrà augmentar la dedicació de recursos públics fins allà on els reptes de l’educació del segle XXI ho faci necessari: alumnes, docents, empreses i tota la societat en el seu conjunt hi sortirà guanyant.
Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs
