En l’encès debat sobre els resultats del darrer Informe PISA a Catalunya, una de les opinions que han aparegut de manera reiterada ha estat la que afirma que l’ús de les “pantalles” ha contribuït a la davallada de la competència lectora i, per extensió, ha reivindicat la disminució de la presència de les tecnologies digitals a les aules, i, fins i tot, alguns més agosarats, han reclamat la seva desaparició.
Faríem un trist favor a la formació de les futures generacions del nostre país si com a conseqüència d’aquestes opinions es posés en crisi l’aprenentatge de la tecnologia digital a les aules.
Vam escriure, ja fa temps, que consideràvem que un alumne que es vulgui incorporar al mon del treball a la sortida de la seva formació necessita disposar d’una alfabetització digital. A les matèries instrumentals que hem tingut ben definides fins ara: les Matemàtiques i la Llengua (en la que cal incorporar-hi ara la llengua Anglesa), se’n hi ha d’afegir una altra: el Llenguatge Digital. Aquests tres instruments, a part de ser essencialment vehicles de transmissió de cultura i de saber, s’han convertit ara també i de manera ineluctable en competències imprescindibles en el mon del treball canviant i globalitzat que tenim avui.
Tenir una bona comprensió lectora, disposar d’unes bases de pensament matemàtic i de capacitat d’abstracció i tenir una competència digital bàsica són ara tres factors determinants per a l’ocupabilitat de qualsevol ciutadà. Són males notícies les que ens diuen que sabem poc de llegir i de comptar. Tan dolenta com si mai constatem que no sabem utilitzar les eines digitals.
La confusió generada està fent un soroll tan gran que no permet una reflexió assossegada. Certament la “pantalla” de l’smartphone en mans d’adolescents o preadolescents que l’utilitzen de manera compulsiva, o bé per jugar (videojocs) o bé per xafardejar (xarxes socials) o bé per entretenir-se (xats, vídeos i influencers de diversa indole), és un autèntic perill. Aquestes aplicacions estan dissenyades per generar addicció de tal manera que el nombre d’hores que una persona passa enganxada en aquesta “pantalla” es converteix en un objectiu per part de l’empresa que ha generat l’aplicació. No seria, doncs, extemporani, afirmar que aquestes aplicacions provoquen manca d’atenció, pèrdua d’hores de treball o de relació social física i, fins i tot, pèrdua d’hores de son, perquè estan dissenyades precisament per dedicar-hi quanta més atenció i temps, millor. Conjurar aquest risc té la seva complicació i comporta prendre decisions i tenir complicitats (especialment per part de les famílies) que no sempre respecten el gust de tothom.
Ara bé, això no vol dir que hàgim de caure en l’error de confondre l’aprenentatge digital amb la necessària regulació de l’ús de l’smartphone. No totes les pantalles contenen el mateix. La televisió era, i encara és, un artefacte que fa uns anys competia amb el procés d’aprenentatge dels nois i noies i això no va impedir que entrés a les aules de les escoles i es convertís en un instrument pedagògic de primer ordre. També és veritat que la majoria dels docents sabien com fer funcionar un aparell de TV i en l’ús de les tecnologies digitals aquesta majoria no és tal.
Podem estar segurs que l’analfabetisme digital ja és, i encara ho serà més, un dels hàndicaps més importants a l’hora de trobar feina. No serà concebible que un o una jove s’incorpori a un lloc de treball sigui del sector que sigui, sense saber fer funcionar correctament un paquet ofimàtic, sense saber redactar correctament un correu electrònic, utilitzar un full de càlcul o navegar per Internet, competències a les que hauríem d’afegir l’ús correcte de les eines que van apareixent com el Chat GPT, la realitat augmentada, el reconeixement d’objectes, les eines de manipulació d’imatge…
Apareix, a més, lligat a l’eclosió tecnològica, el que s’ha conegut com a pensament computacional, una nova competència instrumental de caràcter transversal derivada del llenguatge computacional i de les tècniques de programació. Una competència amb un fort contingut abstracte que hauria de formar part d’aquesta alfabetització digital.
Els nostres alumnes, a la sortida de la Formació Professional haurien de ser capaços d’incorporar-se a feines que comportin l’ús de paquets ofimàtics, de comunicació telemàtica, d’eines programables i de capacitat d’aplicació del pensament computacional. Això no ho aconseguiran amb uns cursets addicionals que se’ls pugui donar mentre cursen la seva Formació Professional: això ho hauran d’haver consolidat, igual que la lecto-escriptura i les matemàtiques, durant el seu ensenyament obligatori com una competència instrumental més.
La incorporació de les tecnologies digitals a l’escola presenta, a més del sentit que té per ella mateixa, una sèrie d’oportunitats que no podem desestimar. És per això que s’hauria de plantejar un pla progressiu d’assoliment de les rendibilitats que dona l’equipament digital i posar tots els mitjans per tal que es pugui escalar per a tots els centres. Hi ha diverses raons que ens fan pensar que això és possible:
- La percepció cada vegada més àmplia que cal un enfocament pedagògic que incorpori els canvis que s’han produït en la nostra societat i que compti amb l’utillatge pertinent per fer-ho.
- La millora de les tecnologies educatives i l’augment de la disponibilitat de dispositius ajustats a les necessitats d’un entorn educatiu.
- L’existència de plataformes lligades a l’ús educatiu de les eines digitals ha evolucionat de manera extraordinària en els darrers anys permetent als docents unes pràctiques educatives més assequibles.
- L’accessibilitat econòmica: el cost dels aparells que fa uns anys era inassolible, ara es pot afrontar a gran escala, especialment gràcies a l’oportunitat que donen els fons MRR.
Una de les condicions per tal d’encaixar l’aportació de recursos en un procés de transformació educativa és situar les competències com un dels eixos vertebrals -no pas l’únic- dels processos d’aprenentatge. En aquest sentit convé no renunciar a incorporar activitats que permetin l’assoliment d’altre tipus de competència, especialment allò que s’ha denominat “soft skills” o competències transversals, les més destinades a perdurar en un món en ràpida evolució.
La tecnologia no és una finalitat per si mateixa, és una eina per a millorar els aprenentatges i per tant, la seva incorporació a les aules ha d’anar supeditada a plans concrets de desplegament de les noves estratègies educatives i a la preparació dels docents en la seva utilització.
Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs
