Fa tres dècades, dos dels signants d’aquest article -Farriols i Francí, juntament amb el col·lega i amic Miquel Inglès- escrivíem aquestes ratlles amb relació al procés d’implantació de la LOGSE promulgada el 1990:
El peor defecto de los cambios educativos en España ha sido siempre la distancia entre la literatura de las leyes y la tozudez de los hechos. (…) No han faltado, eso sí, leyes bien hechas que, como obedeciendo a un designio fatal, nunca fueron aplicadas por sus redactores. Leyes cuya elaboración se encargó a sectores avanzados del régimen político establecido -César de Madariaga en 1928, Ruiz-Giménez en 1955, Villar Palasí en 1970, con sus respectivos equipos- para dejar su aplicación posterior a la deriva y sin dineros. Romper con esta tradición debe ser uno de los grandes objetivos de la LOGSE en el ámbito de la Formación Profesional inicial.
Amb molts matisos (i molt significatius!), caldria tenir en compte aquesta trajectòria normativa poc lluïda en la implantació de la Llei d’ordenació i integració de l’FP (LOIFP) i el reial decret que la desenvolupa.
Bastir un sistema que integrés les diverses branques de la Formació Professional (FP), ha generat, durant dècades, un debat sovint agre entre les institucions i agents que donen vida a la FP. L’objectiu valia la pena: enfortir el sistema d’FP i convertir-lo en un referent de les necessitats de millora professional i laboral de moltes més persones, amb independència de la seva edat. Els debats han tingut moments de certa intensitat i molts anys de “descans”, amb resultats ben minsos fins fa un parell d’anys.
El març de 2022, la LOIFP oferia -finalment!- una solució a una controvèrsia que semblava crònica. Ho feia, entre moltes altres mesures, donant la competència i el pes fonamental a les administracions educatives. La nova denominació del ministeri competent -Ministerio de Educación y Formación Profesional -ara amb l’afegit dels Esports- n’era probablement el símbol més visible. Al cap d’un any llarg, el Reial Decret d’ordenació del Sistema de Formació Professional, aprovat pel Govern espanyol el 18 de juliol passat -la data fa mal!- desenvolupa les prescripcions de la Llei.
L’opció presa agradarà més o menys però és una alternativa viable. Del nostre punt de vista, es tracta d’una bona llei i un bon decret. El mínim que cal admetre, en tot cas, és que la llei resol un problema endèmic i desfà un bloqueig que permet tirar endavant. Tot i així, els obstacles no mancaran.
Paradoxalment, l’ambició de les mesures contingudes en la nova normativa pot ser una d’aquestes dificultats. La nova normativa implica la vertebració d’un sistema flexible i adaptable a necessitats canviants, que descansi sobre una xarxa de centres que han d’experimentar una transformació substancial. Valdrà la pena, més endavant, fer una anàlisi de les funcions establertes perquè el seu abast recomanaria un pla de suport potent per a fer-les possibles en la realitat i no només sobre el paper, amb una acurada gestió del canvi.
Seria un greu error considerar que les noves normes ja han estat promulgades i que, per tant, ja està tot fet. Certament és un pas imprescindible, un gran pas endavant, però només és el primer. Calen recursos i un pla d’acompanyament fort per a tots els actors del sistema -perquè tothom faci la feina que li correspon, perquè ajudi- però especialment als centres (professorat, equips directius…). El plantejament general està establert. Ara cal ajudar a fer-lo possible allà on es “produeix” l’aprenentatge, allà on passen les coses: a les aules i tallers (i, per extensió, a les empreses) en la interacció entre professorat i estudiants.
Josep Francí, Francesc Colomé, Xavier Farriols i Oriol Homs
