Fa pocs dies vam tenir la ocasió d’acompanyar en Bob Lenz en la seva visita a Barcelona. Lenz és director del Buck Institute for Education (BIE), una organització sense ànim de lucre encarregada de difondre l’Aprenentatge Basat en Projectes (ABP) que gràcies al seu treball s’ha convertit en una autoritat internacional en aquest camp. En moments de profunda transformació social és molt important escoltar veus autoritzades que ens proposen maneres diferents d’enfocar els processos d’ensenyament-aprenentatge: canvis en la metodologia, reorientació dels objectius de l’aprenentatge… el que calgui per fer front als temps que vivim i viurem.
Les propostes del BIE s’estenen al llarg de tot el sistema educatiu i tant es poden implementar en l’ensenyament primari com en el secundari o la Formació Professional. A Barcelona, en els seus discursos, Lenz va insistir de manera especial en tot el que hem conegut i classificat com a competències transversals i en particular les dites “soft skills” (competències toves). Es va referir, entre altres, a la creativitat, el pensament crític, la col·laboració i el treball en equip… Lenz insisteix molt en el que ell anomena “alinear els continguts”, és a dir, no oblidar en cap moment aquells continguts que han de ser assolits juntament amb les competències toves. És aquest, probablement, un tret distintiu amb relació a d’altres propostes similars que, tot i fer referència a les competències, no fan tant d’èmfasi en aquesta qüestió de l’alineació dels continguts.
Venint de la tradició competencial -no oblidem que a Espanya, el camp de la Formació Professional va ser el primer que va adoptar l’adquisició de competències com a base del seu disseny – un aprenentatge basat en projectes podria ser molt útil per a l’FP. En aquest sentit, les aportacions d’institucions com les que lidera Bob Lenz ens poden aportar moltes idees a desplegar. Tot i que és difícil explicar-ho en poques paraules, intentem exposar-ho en els seus termes generals.
Una de les primeres condicions per dissenyar i proposar un projecte educatiu i/o formatiu és que el repte respongui a un problema real, és a dir, no val inventar-se problemes que no siguin realistes. Les dificultats que això comporta per als ensenyaments generals, en els que sovint es proposen temes artificiosos, és més fàcil de resoldre en l’FP: la possibilitat de trobar reptes (solució de problemes) lligats a la situació de l’empresa ja s’ha fet ja durant molt de temps i és, en principi, més senzilla.
Una segona condició és que la resposta al repte (o a la solució del problema plantejat) impliqui un procés de recerca “creativa” per part de l’estudiant, el que comporta que se’l situï en un marc de recursos d’empresa, és a dir, ha de saber resoldre el problema aplicant propostes “creatives” utilitzant els instruments de què disposa.
La tercera condició és que els estudiants han de ser guiats en el seu procés de recerca de solucions per persones que sàpiguen què s’ha plantejat i quines competències s’estan perseguint. No s’obre un problema sense saber quines competències es persegueixen, sinó que el repte està dirigit a l’adquisició de competències predefinides. Aquesta seria una de les diferències més importants entre el concepte clàssic d’aprenent i el que deriva d’un ensenyament per projectes. Per aquesta raó és molt important tenir ben clar, abans de plantejar un projecte, els objectius competencials que es pretenen assolir, tant si responen a competències hard com a competències soft.
En quart lloc, el professor ha de proporcionar un suport continuat en el procés de desenvolupament del projecte, el que en terminologia ABP en dirien “una bastida” per tal que l’alumne pugui construir el seu coneixement.
En cinquè lloc, i entre diversos altres processos, ha de presentar un producte final, si pot ser un objecte material, una maqueta, un prototip, un procés informàtic, un esquema de resolució final… construït per ell mateix o per el seu grup com a solució, o part de la solució, del problema que s’ha plantejat.
I, finalment ha de fer una presentació pública del procés que ha seguit, un “storytelling” o quelcom semblant.
En definitiva el propòsit d’aquesta metodologia no difereix gaire de les propostes i reptes que provenen de la Formació Professional Dual, amb l’additiu d’una explicitació més clara dels objectius derivats de l’adquisició de les competències soft i de la inclusió de situacions d’aprenentatge que de vegades s’han de forçar perquè apareguin en un marc empresarial.
Arribats aquí podem dir que compartim plenament una de les afirmacions de Bob Lenz que han subratllat els mitjans de comunicació arran de la seva visita a Catalunya: “l’escola ha d’ensenyar a ser aprenent”. Efectivament, no es pot pretendre que unes generacions formades en els seus primers ensenyaments des d’una perspectiva estrictament acadèmica que no hagin contemplat altre tipus de competències que les dures, estiguin preparades per afrontar una formació professional més competencial. Per això s’ha de demanar que aquest model educatiu comenci des dels primers cursos de l’educació dels nens i nenes i s’adopti d’una manera rigorosa de manera que la seva aplicació no ens faci perdre pel camí altres competències necessàries, ans al contrari, reforci la manera d’adquirir-les. “Que el llegir no ens faci perdre l’escriure” i que a la Formació Professional no hàgim de “picar ferro fred”.
Francesc Colomé, Xavier Farriols, Josep Francí i Oriol Homs
