El moment final de l’ensenyament obligatori representa la primera selecció a la qual s’enfronten les noies i nois. Graduació en ESO, i possibilitat d’accedir a estudis superiors, o simple certificació que no permet continuar estudis acadèmics. Vet aquí el que suposa aprovar o no l’ESO. El grup sense graduació queda en així en una situació precària que condiciona greument les possibilitats immediates d’educació i formació i l’accés al mon del treball amb una qualificació suficient.
Conscients d’aquest risc les lleis educatives han establert des de la LOGSE de 1990 l’organització de programes per donar una alternativa que permeti superar l’entrebanc i aconseguir la graduació en l’ESO. L’objectiu és evitar la cronificació d’aquesta situació en una edat tant jove com els 16 ó 17 anys.
Els programes adreçats al jovent no graduat, sempre de caràcter voluntari, han tingut en les diferents lleis educatives posteriors a la LOGSE diferents denominacions (PGS, PQPI, etc..) tot i mantenir sempre els mateixos objectius : oferir una nova possibilitat d’obtenir el graduat en ESO, obrint així les portes a estudis superiors que el simple certificat no permet. L’objectiu de les administracions educatives ha estat el d’oferir una “garantia formativa” que donés una “segona oportunitat” a l’alumnat no graduat.
A Catalunya, des de l’aprovació de la LOMCE, el 2013, es varen establir el Programes de Formació i Inserció (PFI) com a marc integrador que adaptava els objectius de la Llei a la realitat catalana, tot recollint les experiències més reeixides dels programes anteriors. El PFI es desenvolupa actualment en 3 diferents modalitats: Plans de Transició al Treball (PTT), Programes d’Iniciació Professional (PIP) i el curs de Formació i Aprenentatge professional (FIAP).
Malgrat la consciència de les administracions educatives en la necessitat d’oferir, sempre amb caràcter voluntari, una oferta formativa aquests programes han patit des del seu inici mancances notables que han dificultat la seva capacitat d’assolir de forma generalitzada els seus objectius: la recuperació de l’alumnat sense graduació en ESO.
Ens referim al seu encaix feble en el sistema educatiu. Els PFI, i els seus precedents, han estat massa sovint una espècie d’angle mort dintre del sistema educatiu, a cavall de l’ensenyament obligatori i el no obligatori. Tot i comptar amb una definició i un objectiu clar la seva concreció ha estat massa etèria i poc visible per a molts dels actors de la comunitat educativa.
Aquest dèficit s’ha concretat greument en la manca del finançament adequat per configurar una oferta suficient de places, impedint així l’accés de molts beneficiaris potencials. Les dificultats per estabilitzar el finançament dels programes per part de l’administració educativa ha motivat la necessitat de recórrer a altres finançaments per cobrir l’oferta planificada. El SOC, a través del Fons Social Europeu, va complementar durant molts anys els recursos destinats a l’oferta de PFI. Tot i la millora en els darrers exercicis de les inversions pròpies per part del Departament d’Educació encara ara cal complementar aquest finançament amb altres aportacions.
Un altre aspecte que ha limitat la capacitat dels PFI rau en l’escassa articulació en el territori del conjunt de recursos existents per a posar-los a disposició d’aquests programes. La tipologia dels i les joves que no es graduen és molt diversa, tant com les causes per les quals no ho fan. Aquesta realitat planteja la necessitat d’oferir uns programes que a més de combinar la formació acadèmica amb la de tipus professionalitzador, s’adapti el màxim possible a les característiques de cada jove i aprofiti, també al màxim, les potencialitats i recursos de cada territori concret. Als quals cal afegir una intensa i permanent acció tutorial durant tot el programa que orienti i acompanyi al jove.
Tots aquest elements requereixen l’establiment d’una cooperació entre els instituts i centres educatius amb les administracions locals per a treballar de manera col·laborativa en la detecció, orientació, atenció, acompanyament i seguiment d’aquest jovent. Aquesta cooperació, que a vegades es dona entre professorat i tècnics locals, ha d’estar emparada des de l’administració educativa per tal de garantir la seva continuïtat i impedir que quedi restringida a iniciatives personals puntuals, sempre limitades en el temps. Això suposa acordar convenis estables entre el Departament d’Educació i les administracions locals en l’àmbit dels PFI.
L’escassa motivació acadèmica de bona part dels usuaris dels PFI i la necessitat de complementar la l’educació general amb l’inici d’una formació professionalitzadora planteja la necessitat d’incloure continguts professionalitzadors en aquests programes. Això suposa també la realització de pràctiques formatives en centres de treball i, en conseqüència, la col·laboració de les empreses de l’entorn per a fer-ho possible. La modalitat de formació dual pot ser una bona via per a concretar, en benefici de tothom, aquesta col·laboració.
En definitiva si es pretén millorar els resultats, fins ara massa modestos, dels PFI en relació als seus objectius, cal aconseguir un finançament capaç de donar cobertura a tota la demanda potencial existent, que cobreixi tots els territoris dels país, incloses les comarques més rurals. Cal també millorar i estabilitzar la col·laboració entre el Departament d’Educació i les administracions locals per aprofitar els recursos existents en cada municipi o territori, mitjançant un acord marc general que faciliti l’acció concreta i operativa entre el professorat i els tècnics locals. Cal incorporar clarament aquestes opcions en els itineraris formatius dels joves i que quedi clar que completar la seva formació és una obligació de l’oferta educativa del país. Finalment, atesa la condició d’iniciació en la Formació Professional dels PFI convé també cercar la participació i la cooperació de les empreses del territori per a fer-ho possible.
De ben segur que avançar en aquesta direcció permetrà millorar l’eficàcia actual dels PFI i resoldre de forma satisfactòria el repte de constituir-se en una autèntica segona oportunitat per al jovent sense graduació en ESO i evitar el risc esdevenir una via morta.
Xavier Farriols, Francesc Colomé, Josep Francí i Oriol Homs.
